Santa Maria. Maria de l’escoltar, Maria del caminar, Maria de l’acompanyar i Maria de la fraternitat

 

 

Texto: Fra Bertomeu Sans Balaguer  (Tercera Ordre Regular de Penitència)

 

El passat mes de novembre tingué lloc l’habitual conferència que la Il·lustre Germandat de la Dolorosa organitza any enrere any al voltant de la Mare de Déu. Este any fou Fra Bertomeu Sans Balaguer membre de la Tercera Ordre Regular de Penitència l’encarregat de donar la conferència amb el títol “Santa Maria de l’escoltar, Maria del caminar, Maria de l’acompanyar, Maria de la fraternitat” un resum de la qual es presenta a continuació.

 

Santa Maria de l’escoltar

Què és el primer que en sabem de la nostra mare Maria. A partir de l’evangelista San Lluc el primer que sabem no és una acció que porta a terme, no és una paraula que digué. El primer que sabem de Maria és que va escoltar: “Santa Maria de l’escoltar, pregueu per nosaltres”. És la gran oient de l’església. Abans d’acollir la carn al seu cos, acollí la paraula en el seu cor (Lc 1, 29). Escoltar és el primer que feu Maria. La bíblia posa l’escoltar abans que l’estimar, com si l’escolta fos el pròleg del gran llibre de l’amor. Com si Déu digués a tots: abans de tot escolteu. Escolta Israel, escolta creient, escolta deixeble, escolta Església. Maria arribà a ser capaç d’esbrinar els missatges que  Déu enviava a través dels rumors dels àngels; quan un d’ells, Gabriel, li parlà de ser la mare de Déu, ella captà el projecte de Déu sobre ella i acceptà la proposta (Lc 1, 38). De entre totes les perles literàries escrites en honor seu reconeguem que la primera de totes és aquesta d’escoltar. Jesús degué aprendre dels llavis mateixos de la seva mare, lo important que era aquest verb en la seva religió: “Qui tingui orelles per escoltar, que escolti” (Mt 13, 9). En la transfiguració digué: “Aquest és el meu fill, el meu estimat”. Digué una cosa més: “escolteu-lo” (Mc 9,7). La primera condició del creient és escoltar. Demanem que el Senyor ens concedeixi aquella gràcia que descriu tan bellament el profeta Isaïes: “Cada matí, el Senyor em desvetlla l’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere” (Is 50, 4-5). No interrompem la cadena. Com el profeta Isaïes fou la Verge Maria. Com la Verge Maria siguem nosaltres: tinguem “orella de deixeble”, orella per a Déu.

 

Santa Maria del caminar

Si algun verb va conjugar la Mare de Déu va ser el verb caminar.  1) la visitació a la seva cosina (Lc 1, 39). La visitació tingué lloc immediatament després de l’anunciació. Escolta i es posa en camí; 2) Josep i Maria emprengueren el camí cap a Betlem on s’apuntaren al cens ordenat per l’emperador Cèsar August (Lc 2,5); 3) caminada cap a Egipte com a conseqüència de la de la determinació del rei Herodes de desfer-se de l’infant nascut (Mt 2,13); 4) La llei de Moisés de la purificació obligà a Maria a caminar, a posar-se altra vegada en marxa “portaren Jesús al temple a Jerusalem, per presentar-lo al Senyor” (Lc 2,22); 5)  La família de Jesús anava cada any a Jerusalem amb motiu de la festa de la Pasqua (Lc 2, 41). 6) la caminada del pujol del calvari on crucificaren Jesús (Jn 19, 25); 7) Aquesta última caminada estaria relacionada amb la tornada a Jerusalem a la casa on es reunien on estava també la Mare de Déu (Ac 1, 14).  Es pot invocar a la Mare de Déu com a pelegrina, Verge nòmada, coma Mare itinerant, com Maria del Camí. Res estrany per altra part. Fou mare del qui es definí ell mateix com a camí (Jn 12,6). Companya dels primers deixebles de Jesús que es definien com “els del camí”. Inescrutables els camins del Déu en la biografia de Maria: curiós que haguera d’ensenyar a donar les primeres passes a qui era el camí. Vos prec que invoquem tots a la Verge, Santa Maria del caminar, tot pregant perquè nosaltres caminem amb ella i com ella. No temem al camí de la vida per difícil que la vida de vegades resulta. Mai no fem el camí sols per a caminar. Al nostre costat sempre hi ha la mare, sempre hi és Santa Maria del caminar.

 

Santa Maria de l’acompanyar

Maria per mare, intercessora, mediadora, auxiliadora, consoladora ens obliga a pensar-la i recordar-la amb altres, junt a altres, a favor d’altres, pendent d’altres. Maria és la persona per els demés, la gran acompanyant, la que exercí sovint el ministeri de l’acompanyament. Admirant-la a ella com a acompanyant d’ altres, ens sentirem cridats nosaltres a acompanyar també als demés, sobre tot els qui més sols i necessitats es troben. Refresquem la memòria d’alguns moments significatius d’aquest menester tan típicament marià: com acompanyà Jesús, com acompanyà necessitats, com acompanyà la comunitat.  Maria fou la mare de Jesús i les mares mai no deixen les seves criatures, mai no s’obliden del fruit  que les seves entranyes portaren a llum (Is 49,15). Tots estem més segurs de l’amor de mare que dels propis amors de fills. Totes les mares del món han acompanyat els seus fills abans de nàixer, totes han escoltat l’infant abans de sortir de les seues entranyes, i totes han parlat al xiquet abans de veure el seu rostre. Així hem de imaginar a Maria abraçada a Jesús. Menys difícil ens resultarà imaginar-nos a Maria a la cova de Betlem: acompanyant Jesús en els primers menjars, passes, paraules, mostrant l’infant a pastors i màgics (Mt 2,1-13) i també fugint a Egipte i retornant (Mt 2,13-23), i en la presentació en el Temple (Lc 2, 40-50). Fent un bot llarg, Maria acompanya Jesús al final de la seva vida, hi fou Maria al pujol de la Calavera, estava la mare plorant dolorosa el dolor del seu Fill, no el deixà sol, va ésser-hi Maria a l’hora suprema. Acompanyà el seu fill, però fou mare de molts més com a tal es comportà amb tots. Fem memòria de un sol cas la boda a Canà de Galilea (Jn 2, 1-12). Maria va provocar que Jesús fes, abans de l’hora prevista, el signe primer del seu poder diví. Acompanyà Jesús, acompanyà necessitats i acompanyà el grup de deixebles, al cenacle (Ac 1,14). Així naixia l’Església, acompanyada per Maria, i així continuà l’Església sentin-se per ella acompanyada. Res d’estrany que tantes catedrals estiguin dedicades a Ella. Santa Maria de l’acompanyar pregueu per nosaltres. Acompanyà Jesús, acompanyà necessitats, acompanyà a l’Església. Que ens acompanyi també a nosaltres.

 

Santa Maria de la Fraternitat

És probable que sigui un dels verbs cristians més bells, aquest d’agermanar. És el verb que més conjuga una mare de molts de fills, com és el cas de Maria, que és la mare de tots nosaltres. El projecte de Déu sobre el món no és altre que aquest: que el món sigui una gran família. Aquest projecte de Déu va venir a mostrar-nos el seu Fill Jesús. I la seva mare acceptà solemnement i en tots els seus comportaments el dugué a la pràctica tant com pogué. Cap text millor, per explicar-ho, que el Magnificat o Càntic de Maria: “La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva” (Lc 1, 46-47). Però aquest text continua. I el que continua és molt fort, socialment molt fort, però profundament maternal. Algú ha assenyalat que l’Església retenia en el seu si dos tresors: una oració i un càntic, l’oració de Jesús o parenostre, i el càntic de Maria. Personalment penso que aquestes dues pàgines, junt en las benaurances, constitueixen el gran tríptic de la revelació del Nou Testament, tres pàgines que els cristians hauríem constantment de meditar en el cap i practicar des del cor. ¿Què diuen els versets centrals del Càntic de Maria? “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res” (Lc 1, 51-53). Invoquem Santa Maria de la fraternitat. Confraternitzar, agermanar, és fer germans. És possiblement una altra tasca d’una mare. Agermanar es pot entendre en dues direccions. Agermanar com a sinònim d’aplegar o arreplegar, de reunir, d’arremolinar o agombolar. Però agermanar també corre en altra direcció, com sinònim d’equilibrar, d’anivellar, d’igualar.  Agombolar és una tasca molt maternal i sempre bella (Mt 23, 37). Anivellar també sempre és maternal, però espesses vegades resulta una tasca penosa i dolorosa. Un nebot de Maria volgué anivellar camins. L’objectiu de Joan era fer camins planers. L’objectiu cantat per Maria és fer dels fills, uns germans. Podem concebre una mare que consenti passivament que un fill seu arribi a vomitar de tant de menjar mentre un altre fill igualment seu es mori de fam? No ho faria tot i es desfaria del tot per minvar el ventre de l’assaciat i omplir el famolenc?

Santa Maria de la fraternitat, de la solidaritat, de l’agermanar que uneix els fills i també la que els anivella. Ensenyeu-nos a nosaltres la saviesa de l’aplec, de viure units i reunits, i també el coratge d’enderrocar superbs i exalçar humils, el coratge d’anivellar persones i societats. Amén.

 

Texto: Fra Bertomeu Sans Balaguer  (Tercera Ordre Regular de Penitència)

El passat mes de novembre tingué lloc l’habitual conferència que la Il·lustre Germandat de la Dolorosa organitza any enrere any al voltant de la Mare de Déu. Este any fou Fra Bertomeu Sans Balaguer membre de la Tercera Ordre Regular de Penitència l’encarregat de donar la conferència amb el títol “Santa Maria de l’escoltar, Maria del caminar, Maria de l’acompanyar, Maria de la fraternitat” un resum de la qual es presenta a continuació.